Realitat Alterada

Que cent vietnamites enrabiats em burxin l’escrot amb cent atiadors incandescents si les festes populars d’avui en dia no s’han tornat una atracció turística per a persones porugues i pares sobre-protectors.

Que Déu em valgui de tota la memòria que em resta per recordar les meves velles èpoques, quan era tot just un nen i vivia al poble. En aquells temps les festes, només eren una excusa per sortir al carrer a bramar com almogàvers, beure fins a l’extenuació i arrambar les pubilles desprotegides dels trets d’escopeta dels seus respectius pares.

Si una cosa fèiem era passar-nos-ho bé. Sortíem la colla de sempre: en Vicenç Casabona (un tros de pallús inútil que no servia ni d’esquer pels llops, que va heretar les fabriques de son pare i les va enfonsar tant bon punt les va tocar), en Marcel·lí Viladecollada (el fill de puta més avorrit del planeta), en Jacint de Ca l’Ornitorrinc (el paio més forçut que he vist mai, que al final va resultar ser un d’aquests marietes que s’han posat de moda ara), els germans Corbí (un trio de males peces capaços de portar les bromes fins a l’extrem de la mort) i el vostre estimat avi (el guapo, espavilat i ben dotat del grup).

La millor vetllada la vam tenir una nit de festa major d’hivern. Quan ja començava a regnar la nit i ja se sentien les primeres notes de l’orquestra a la plaça major, la colla érem dalt del turó mirant de llençar el Marcel·lí muntanya avall dins d’un barril d’arengades.

L’avorrit d’en Marcel·lí es negava a entrar dins del barril al·legant que sentia nàusees per l’olor de peix en salmorra. Tot d’una els germans Corbí el van enganxar per les potes, el fan fotre cap per avall dins del barril i d’una puntada el van fer rodar fins l’extrem del barranc. Durant una bona estona els crits d’en Marcel·lí van quedar ofegats per la nostra rialla. La trajectòria del barril era erràtica i inimaginable, i tal com baixava va anar a espetegar contra els estables de Can Pellicer. La sorpresa que ens vam endur quan van començar a fugir tots els porcs de dins del tancat en direcció a la plaça del poble.

Per rematar la jugada en Marcel·lí va rebotar contra un dipòsit d’oli pels llums i el va fer esclatar, amb la mala sort que l’oli va impregnar als animals en estampida i es van convertir en boles de foc que xisclaven i corrien en direcció a una aglomeració de gent. La situació va derivar en un cúmul de despropòsits absurds però còmics alhora i van desembocar en una brutal persecució pels carrers del poble amb porcs encesos. La fortor extrema de carn rostida i els crits esfereïdors de por només afavorien al caos.

L’informe de baixes var ser prou discret: van morir en Marcel·lí i set porcs socarrimats. Com que en aquella època els aliments eren escassos, aprofitant la ben entesa ens els vam menjar a tots vuit. Com que tothom s’ho va passar bé corrent davant del foc, aquell esdeveniment es va conèixer com el corre-porcs i el vam celebrar cada any des de llavors.

Evidentment els temps van anar canviant. Vam canviar els porcs pels pobres del poble, però amb dos anys se’ns van acabar els pobres. Durant una època enceníem gitanos, en una altra època cremàvem burgesos (entre ells en Vicenç Casabona i tota la seva endogàmica familia), després vam passar a encendre nacionals fins fa no massa, que una colla de desgraciats del govern ens van prohibir cremar minories, ens van donar quatre torxes i ens van canviar el nom de corre-porcs per correfoc.

El Miquel s’ha afartat de la feina que desenvolupa a la consultoria on treballa. Amb extremada subtilitat planta cinc-cents quilos de C4 als ciments de la seu central i ensorra tot l’edifici.

La Maria s’ha enamorat del seu company de feina, casat i amb tres fills. Per fer-se notar entra a l’oficina amb una metralladora i dispara a l’aire. Un franctirador del Mossos d’Esquadra l’abat després de varies hores de segrest.

En Lluís és enllustrador d’instruments de vent a l’Orquestra Filharmònica de Viena. Un dia rep una queixa formal per una taca una corneta dolça. Fart dels músics pedants omple la tuba de fems de cavall. Durant la gran peça d’obertura del Concert Austríac de Cap d’Any (el CACA per més ironia), una forta bufada del músic encarregat de la tuba deixa la secció de vents ben coberta de merda.

En Xavier ha perdut l’esperança en la humanitat. Per aquesta raó es fa fer una filla, l’anomena Selecció Natural i l’entrena en les arts de l’assassinat i l’esterilització per eradicar tots els quillos del planeta. Per un problema de dicció greu del Xavier, la Selecció Natural acaba exterminant totes les plantacions mundials de Pebrots del Piquillo, amb la conseqüent emprenyada de les poblacions del Nord d’Espanya.

En Marc vol anar al circ. Els seus pares, que se l’estimen poc, li duen i el lliguen per la part de dins de la gàbia dels lleons. Un grup de pallassos que passaven per allà l’alliberen mentre distreuen les feres. En Marc, en senyal d’agraïment, els tanca dins la gàbia ja que li fan molta por els pallassos.

La Laia és una perro-flauta indignada amb la classe política que acampa als jardinets de la plaça de l’Ajuntament amb els seus amics bohemis-abraça-plantes. A les vuit del matí, una segadora de la brigada de neteja municipal li passa pel damunt i la fa trossets juntament amb la seva tenda de campanya.

El gripau Ramon cridava auxili des del seu estanc. Una preciosa princesa el va veure i li va preguntar com podia ser que parlés. Ell li digué que era un príncep valent que una vella bruixa havia encantat i que només el petó d’una bella donzella el podria alliberar. La princesa el besà i morí a l’instant pel verí de la pell del gripau Ramon. El gripau Ramon va somriure i va fer una marca al costat de les altres vint-i-cinc idèntiques en la pedra sobre la que seia.

En Romeu s’amaga darrera d’uns matolls mentre observa na Julieta com es pentina els cabells en el balcó de la seva habitació del castell del rei. Quan es disposa a recitar-li una vellíssima poesia un guarda l’enxampa, l’empala amb una llança, li talla el cap i el clava en una estaca a l’entrada de palau per donar exemple a la resta d’intrusos.

Na Julieta es pentina els cabells al balcó de la seva habitació del castell del rei. El seu estimat Romeu apareix d’entre uns arbustos i en el mateix moment un guarda el mata sense miraments. Davant de l’intens dolor que sent, na Julieta es menja una terrina XXXXXL de gelat de xocolata. Es va engreixar tant que un dia va caure de cara i va morir ofegada entre el greix de les seves porcines galtes.

Coneixeu la frase aquella de “No parlis malament de ningú, perquè el món és molt petit”? Doncs algun il·luminat no se la va prendre seriosament i va ser el disparador dels events que acabarien amb la raça humana.

Va ser l’any 2011, quan en un anunci de televisió de l’asseguradora Assistencia Sanitaria van fer menció dels neonatòlegs d’una forma extremadament dramàtica. Ho van fer amb tant mala idea que la població, davant del dramatisme forçat, va iniciar una onada d’acudits sobre neonatòlegs. La tensió dins del col·lectiu de neonatòlegs, vexats i convertits en la riota mundial, va creixer exponencialment.

La gota que va fer bessar el got va ser una imitació extremadament pèssima per part d’un energumen que, assegut al vagó del metro, feia broma amb uns amics. El que no es podien esperar era que a la plataforma del costat hi havia un grup de neonatòlegs extremadament excitats i potencialment violents. Es va iniciar una tangana a base de cops d’estetoscopi i forceps que es va cobrar la vida dels bromistes.

En una onada d’esdeveniments absurds i sobredimensionats es va procedir a l’execució directa dels neonatòlegs, sense tenir en compte que la seva feina era vital per la supervivència dels nadons d’arreu del món. D’aquesta manera, tots els nounascuts del planeta morien desatesos i les mares, desesperades, cridaven a les enfermeres en una habitació artificialment fosca: “Per què no hi ha un neonatòleg, ara?”.

La raça humana s’ha anat extingint, i total per una brometa de no res. Quina ironia. 

Aquest és el que finalment vaig presentar. El concurs era en castellà, així que vaig haver de passar per l’aro.

Estaba claro que los científicos llevarían el mundo al desastre, pero jamás me imaginé que sería de aquella forma tan estúpida. Por alguna absurda razón unos científicos americanos inventaron la máquina que convertía los residuos orgánicos en comida saludable.

La máquina era útil, los científicos, en cambio, eran idiotas. En un alarde de inteligencia se olvidaron de ponerle un botón de parada y la máquina enloqueció. Como rápidamente se quedó sin residuos orgánicos la máquina empezó a perseguir humanos por la faz de la tierra para convertirlos en sanísimas ensaladas.

Mi suerte fe otra. En el intento de llegar a casa para estar con mi mujer hasta el momento de ser “procesado”, una avalancha de emparedados de atún con lechuga y tomate me aplastó en plena calle. Quedé sepultado durante horas hasta que la máquina diabólica dio conmigo y me convirtió en una más que respetable menestra de verduras.

La fi del món és aquí. Els maies ho van pronosticar i ben bé que la van encertar. Un meteorit s’acosta a gran velocitat contra la Terra i no hi ha míssil prou gros que el pugui esmicolar.

Tinc poc menys de dues hores, però he d’anar a veure l’Aina a la seva oficina i confessar-li el meu amor, aquell que he amagat en secret durant tants anys.

Els carrers son l’infern: embussos al paviment, i crits i empentes entre els vianants defineixen el panorama que m’envolta.

Finalment arribo a la seva oficina a pocs minuts pel gran final. No hi és. La truco al mòbil i ella contesta ràpidament. Li pregunto on és i respon: “A la teva oficina. Venia per dir-te que t’he estimat en secret des del dia que ens vam conèixer.” Li dic que jo també. Llenço el mòbil, sec a terra i m’imagino que l’abraço.

El mon s’ha acabat. Així de senzill. Podria sonar a novel·la dolenta de ciència ficció, però és ben bé que tot plegat ha embogit de cop. Un bon matí van començar a sortir nans del subsòl, protestant i armats amb pancartes reivindicatives. La Terra, de sobte, va deixar de rodar.

Allò es mereixia una explicació i va haver de sortir el President dels EEUU en video-conferencia per tot el món a donar la cara. Es veu que aquells homenets de talla reduïda eren treballadors subcontractats amb la missió de mantenir els moviments de translació i rotació del nostre planeta a canvi d’un tros de pa i el dret a un mes de vacances a Formentera. Amb la crisi mundial es van acabar el pa i les platges d’aigües cristal·lines i per això protestaven.

Com que no s’han posat d’acord, la Terra s’ha estavellat contra el Sol. Punt i final.

Em vaig presentar a un concurs del FNAC de relats curts (150 paraules) sobre la fi del mon. Aquests son els que vaig descartar. Espero que us agradin :).

A les 5 de la matinada m’han despertat! Es veu que no es podien esperar a una hora decent per posar-se a tocar trompetes els maleïts genets de l’apocalipsi.  

En un dia com aquest tot son urgències. Tothom vol fer tot allò que no ha fet en vida. Jo no podia ser un fet diferencial, es clar, i he començat a furgar en la memòria tot allò que hauria d’haver fet abans de morir. Viatges, poc adient donada la data límit; esports extrems, fatal degut a la evident manca de logística; confessar antics amors o apallissar vells enemics, impossible pel fet d’haver perdut la meva vella agenda de telèfons; o senzillament emborratxar-me, que tampoc és recomanable si un ha de ser jutjat.

La meva anticipació innata als problemes m’ha empès a preparar el traspàs de les meves factures pendents. En una cantonada del paper escric “Pagui el Senyor”. Apa!

L’Ariadna seu, amb la cara il·luminada, davant de la pantalla del seu ordinador. Es posa la ma davant de la boca amagant un badall. Amb un gest ferm sacseja el cap obligant la seva ment a mantenir-se desperta. Fent girar la roda del ratolí revisa les línies del conte que acaba d’escriure i fa un breu gest d’afirmació amb el cap quan verifica que no ha fet ni una sola errada ortogràfica. Comprova que la gramàtica del relat segueixi les normes de la seva llengua, revisa els temps verbals, la concordança de gènere i nombre de noms i adjectius, la correcta ordenació dels pronoms febles i finalment comprova la puntuació del text.

Clava els ulls en la última frase del conte i es passa els dits pels llavis. Potser l’esquema inicial del relat s’ha vist afectat, però considera que està trobant l’efecte que buscava de bon principi: deixar uns segons de marge entre el final del conte i l’allau d’enteniment per part del lector. Està segura que el marge variarà segons qui llegeixi la seva història, els més hàbils detectaran la seva petita trampa amb pocs segons, alguns els costarà una mica més, d’altres potser no la veuran mai. Tot i així sap que el punt fort del text passa per no avançar res al seu públic.

Reflexionant una mica més troba que, segurament, al relat li manca la profunditat que donaria un personatge principal més humanitzat, un actor sincer i creïble. Necessita un personatge tridimensional, realista, amb un rol clar i evident que manegui el timó de la barqueta que transporta els lectors pel corrent literari de les seves paraules. Potser podria donar-li un nom i una personalitat coherents.

Ja és Nadal! En aquestes dates tant especials us explicaré un conte per a nens.

Per tots és ben coneguda la llegenda de Rudolf, el ren amb el nas vermell que el Pare Noel va posar al davant del trineu perquè els altres rens no es perdessin en la fosca nit de Nadal i trobar les cases dels nens i nenes que esperaven els regals. Però molt pocs son els que coneixen la història d’Adolf el ren, el germà maligne d’en Rudolf.

Vet aquí que en Rudolf era el germà petit de cinc rens. Tot just va nèixer cinc segons més tard que el seu germà Adolf (el quart germà). Tots cinc germans tenien el nas vermell llampant com una sindria sense pell i absurdament radiada amb plutoni, però els tres primers germans tenien un pèssim sentit de l’orientació i tan sols eren útils com a fanals d’autopista. Només l’Adolf i en Rudolf eren capaços d’anar a pixar darrera d’un arbust i tornar a casa sense perdre’s pel bosc en el procés.

Tot i que quasi eren bessons l’Adolf odiava el seu germà petit perquè sempre havia sigut el preferit del Pare Noel. El panxut assalta-xalets només tenia ulls pel seu germà amb veu angelical i bones maneres, mentre que per ell només hi havia frases monosíl·labes. Clar, com que en Rudolf sempre li feia la pilota al Pare Noel al final el mòrbid assetjador de llars el va enxufar al davant del trineu perquè guiès a la resta de rens cap a les cases dels pobres innocents que patirien una puntada de peu a la porta, i rebrien regals fastigosos que ningú havia demanat (uns mitjons i un pijama de merda per la gran majoria).

L’Adolf no podia més, i any rera any havia de suportar la vergonya de no ser l’escollit per liderar el trineu i havia d’aguantar les vexacions desmesurades a què el sotmetien els altres rens. Finalment es va afartar.

Un bon dia l’Adolf va reunir els estalvis de tota una vida i es va comprar un canó antiaeri excedent d’una guerra menor. Va esperar a la nit de Nadal i quan el trineu del Pare Noel s’estava enlairant li va disparar una ràfaga de projectils que van impactar directament sobre l’objecte volador. Tot plegat va esclatar en mil trossets i es van escampar per tot el cel.

Ara enteneu perquè diuen allò de “hi ha una mica de Pare Noel a cada casa”. És que possiblement encara hi ha algun trosset d’ell fumejant a la teulada de casa teva.

Bon Nadal a tothom!